Fa unes setmanes, vaig anar a la Conselleria d’Educació de la Comunitat Autònoma on treballo, i una de les persones que treballen allí em va parlar sobre el Projecte Agrega. Em va comentar que era un projecte que duien a terme vàries Comunitats Autònomes, entre elles la de València, i com era un projecte que em semblava força interessant vaig decidir informar-me’n una mica més. Doncs bé, resulta que aquest projecte és una iniciativa de l’empresa privada Red.es, el MEC i algunes Comunitats Autònomes, i es tracta d’un megarepositori de recursos, on podem cercar, visualitzar i, fins i tot descarregar continguts en diferents formats de diferents matèries (entre elles Tecnologia…com no, escombrem cap a casa!).

Anem a fer una mica de justificació del seu ús. Això per fi és una recopilació, per ara molt minça, però hi ha molta gent que està muntant i pujant continguts, que permetrà disposar de material, organitzat en una mena de biblioteca, per a que cada docent tingui els recursos que necessita. És una espècie del Merlí, que existeix en la Comunitat Autònoma de Catalunya, però més ben organitzat i amb una amplitud de mires diferent (ja que abasta a tot l’Estat).

Per comprendre una mica el seu funcionament ens podem descarregar els tutorials, que ens expliquen el funcionament d’aquesta plataforma, a més de permetre’ns també descarregar un catàleg actualitzat de continguts (per etapa i matèria).

La darrera novetat d’aquest projecte, és que en la darrera versió, llençada a finals de gener de 2010 (com ja veieu, força recent), permet als docents formar part d’una comunitat virtual on elaborar itineraris d’aprenentatge, compartir-los amb altres companys i integrar-nos en itineraris realitzats per altres docents. És a dir, s’arriba al “summum” del compartir experiències establint la nostra propia xarxa de contactes.

Quantes vegades feu coses tan simples com penjar fotografies a Tuenti, Facebook, Fotologs, etc.? Heu de pensar que totes aquestes imatges un cop les heu penjat a internet ja perdeu el control sobre elles, i us pot passar com el vídeo, que va penjar fa un temps el Defensor del Menor de la Comunitat de Madrid, el qual us reprodueixo a continuació. Aneu amb molt de compte! (i per molt que no us ho creieu, això també us podria passar a vosaltres).

La meva incontinència verbal en alguns casos, fa que sigui excessivament àcid en algunes apreciacions d’alguns articles, per tant, quan vaig rebent alguns articles, com el d’Arturo Pérez Reverte i aquest, que us reprodueixo a continuació, m’estalvió l’acidesa, ja que n’hi ha d’altres que fan en veu alta (més o menys “políticament correcte”) les mateixes reflexions que jo faria amb una literatura molt més violenta.

El següent article està escrit per Jaime Martínez Montero, inspector de Cadis, dedicat a les escoles d’Andalusia (però no us creieu que ho podríem extrapolar a la majoria de centres públics d’Espanya) i va ser publicat en març de 2009 al Diari de Sevilla, però jo ho he rebut fa un parell de dies al meu correu, on us torno a recordar que tot el material que vulgueu que pengi relacionat amb el món educatiu me’l podeu seguir passant. Anem a per l’article:

“LO que más sorprende a los especialistas extranjeros que visitan nuestros institutos es el mal comportamiento de los alumnos en el aula, la confianza de amigachos que preside su relación con los profesores (siempre con el tú por delante), lo escandalosos que son y el descuido con el que tratan el material que se pone a su disposición. Si los visitantes son coreanos o japoneses, la impresión les puede provocar un shock.

No es fácil conseguir mejoras significativas en los resultados escolares. Pero, desde luego, si no se aborda con seriedad y decisión el cambio del comportamiento de los alumnos, poco se puede conseguir. Para que el alumno pueda rendir en clase es preciso que, en primer lugar, atienda y, en segundo lugar, que lo dejen atender. Es el requisito previo, como lo es comprar un décimo para que te toque la lotería. Muchas de las correcciones que se ponen en marcha para atajar este mal son poco compartidas por los padres de las criaturas, que optan más por la impunidad de sus hijos que por su educación. Parece como si la mala conciencia del poco caso que les hacen la pudieran salvar poniéndose incondicionalmente de su lado a la mínima dificultad con la que tropiezan en el instituto.

Se ha llegado a una situación en la que no producen alarma y se dejan pasar comportamientos intolerables. Los que narro a continuación los he visto yo visitando aulas, exhibidos por mozalbetes de trece, catorce o quince años, mayoritariamente varones, y sabiendo ellos que yo era el inspector. Están los que no reprimen las exigencias de su cuerpo por pequeñas que éstas sean. Así, uno bosteza de la forma más larga y ostensible que se pueda imaginar, desperezando todo el cuerpo. Otro se rasca y hurga, a modo, en axilas, ingle, nariz y oído. El de más allá está prácticamente tumbado en su silla, en una postura en la que alcanzar el tablero de la mesa para leer o escribir es francamente imposible. Hasta a alguna parejita he debido mirarla con reprobación para impedir no sólo que hicieran manitas, sino hasta que fuera algo más lejos. Repito: todo esto mientras el pobre profesor (o profesora, porque como corresponde a la condición humana, suelen ser más groseros y aprovecharse más de quien juzgan que es más débil) intenta explicar su lección o corregir un ejercicio.

¿Y los padres? ¿Qué ocurre cuando se sanciona a sus hijos y se les comunica el castigo? Pues en muchos casos se ponen de su lado, exigen datos y pruebas como si la vida escolar y sus procedimientos disciplinarios fuesen un juicio por la vía penal. Les hacen ver a sus vástagos que su centro de educación y enseñanza actúa arbitrariamente, que persigue sin motivo a sus alumnos, que emprende procedimientos sancionadores contra ellos sin argumentos ni hechos: un día, sin que haya ocurrido nada, los profesores y el equipo directivo acuerdan porque sí sancionar a unos pobres inocentes, e inician procedimientos muy costosos, que requieren mucho trabajo extra y que les van a traer a los que los emprenden un sin fin de preocupaciones.

Señores padres: no es sensato creer antes a los propios menores implicados que a adultos expertos en problemas de disciplina como son los profesores. Los docentes son imparciales (por supuesto, más que los mismos menores o que ustedes), conocen bien a los chicos porque a lo largo de su vida profesional han tratado a miles de ellos, y saben calibrar la trascendencia de las acciones de los que ocupan las aulas porque, además de que se les prepara para ello, tienen la experiencia de haber pasado ya por cientos de casos anteriores.

Señores padres: no deben enseñar a sus hijos de qué manera pueden salir indemnes o cómo se pueden librar de las consecuencias de conductas inadecuadas, sino a que asuman sus responsabilidades, a que corrijan lo que hayan hecho mal, a que acepten los castigos que se les impongan, a que tengan confianza en los profesores y en los centros en los que están escolarizados. Porque, señores padres, no hay mayor despropósito que ayudar a sus hijos a que queden por encima de su profesor y de su instituto.

Señores padres: a sus hijos no les quedan tantos años para enfrentarse a la vida. Enséñenles también a tolerar la pequeña injusticia, el posible error. Porque en el mundo adulto van a encontrar muchas más arbitrariedades de las que puedan sufrir en la escuela. Déjenles bien claro que a sus profesores no les pagan para aguantarlos y reírles las gracias, sino para educarlos. Sus profesores son, para ellos, el anticipo de lo que luego, en el ámbito laboral, van a ser los jefes. Y, como decía Bill Gates, si cree que su profesor es duro con él, que espere a tener un jefe. Éste no va a tener ni la paciencia ni la vocación de su docente.

Señores padres: un viejo consejo decía: “Si vas a sufrir una operación peligrosa, deja todos tus papeles y todos tus asuntos en regla. Es posible que sobrevivas”. Aplíquense el espíritu del anterior dicho. Queremos su colaboración y su ayuda para conseguir la mejor educación de sus hijos. Pero no para hacerle la vida más fácil a los docentes. Al fin y a la postre, lo más que convive un profesor con ellos es, durante algún año, dos o tres horas a la semana. Lo queremos porque en última instancia son ustedes los que van a tener que soportarlos durante toda su vida“.

Facebook no para de créixer. Aquestos dies, i aprofitant que celebraven el sisè aniversari (sí, sí, el sisè, ja que aquesta gran xarxa social, que avui compta amb més de 350 milions d’usuaris en tot el món fou creada per Mark Zuckerberg l’any 2004), ens anuncien la possibilitat de que en poc temps presentin un servei de correu electrònic -nom en clau “Titan”-, preparat per a competir amb els grans serveis de mail, Gmail, Yahoo Mail, etc. El correu que ens donarien als usuaris seria del tipus usuari@facebook.com, però això encara està per polir. Quan tingui més informació sobre aquest servei que pretèn oferir-nos aquesta gran xarxa social, ja us ho comentaré, ja que fins ara són tan sols rumors.

Aquest tipus d’iniciatives em generen un gran dubte, ja que hi ha una frase a la qual sempre li faig molt de cas: “Quién mucho aprieta, poco abarca”. Espere’m pel bé d’en Mark (al qual no conec, ni coneixeré) que això no succeeixi, i que la nova iniciativa sigui un èxit, ja que tots els nous serveis, que tinguem els usuaris, sempre són bons.

A continuació us penjo la darrera versió de mapa conceptual del software lliure, realitzada per GNU España; projecte GNU organitzat a Espanya, que té com a finalitat la del desenvolupament d’un sistema operatiu complet, amb la propietat de que aquest serà software lliure.

Moltes vegades, les persones que tenim un blog desconeixem quines són les nostres obligacions legals. Una manera de facilitar-nos el coneixer-les és la guia que han penjat al blog Derecho en Red, de la qual us poso l’enllaç a continuació. És una gran tasca, i m’ha permès adonar-me’n d’alguna cosa que no tenia clara, i que espero anar subsanant en els dies consegüents. A propòsit, a nivell educatiu i no lucratiu, és dóna una enorme llibertat al tipus de publicacions, per la qual cosa incentivo a tots el docents a que utilitzeu blogs o altres eines 2.0 similars, ja que realment s’agraeixen  aquest tipus d’eines en el moment de donar les classes, i els alumnes us ho agraïran (i si no ho fan com a mínim tindreu la satisfacció personal).

Guia legal del blogger i podcaster (arxiu pdf)

Aquest és un article que mereix una lectura completa per part de qualsevol persona que estigui interessada en el món educatiu. Dóna lletra a molta gent relacionada amb aquest món. Es un article que es podria penjar en les sales de professors, ja que explica la realitat del que està succeïnt en la política educativa aquests darrers anys. Potser és excessivament prepotent en algunes de les seves expressions, però “coll…”, a vegades ser tan amanerat en literatura fa perdre la força d’un bon article.

“Cuadrilla de golfos apandadores, unos y otros. Refraneros casticistas analfabetos de la derecha. Demagogos iletrados de la izquierda. Presidente de este Gobierno. Ex presidente del otro. Jefe de la patética oposición. Secretarios generales de partidos nacionales o de partidos autonómicos. Ministros y ex ministros –aquí matizaré ministros y ministras– de Educación y Cultura. Consejeros varios. Etcétera. No quiero que acabe el mes sin mentaros –el tuteo es deliberado– a la madre. Y me refiero a la madre de todos cuantos habéis tenido en vuestras manos infames la enseñanza pública en los últimos veinte o treinta años. De cuantos hacéis posible que este autocomplaciente país de mierda sea un país de más mierda todavía. De vosotros, torpes irresponsables, que extirpasteis de las aulas el latín, el griego, la Historia, la Literatura, la Geografía, el análisis inteligente, la capacidad de leer y por tanto de comprender el mundo, ciencias incluidas. De quienes, por incompetencia y desvergüenza, sois culpables de que España figure entre los países más incultos de Europa, nuestros jóvenes carezcan de comprensión lectora, los colegios privados se distancien cada vez más de los públicos en calidad de enseñanza, y los alumnos estén por debajo de la media en todas las materias evaluadas.

Pero lo peor no es eso. Lo que me hace hervir la sangre es vuestra arrogante impunidad, vuestra ausencia de autocrítica y vuestra cateta contumacia. Aquí, como de costumbre, nadie asume la culpa de nada. Hace menos de un mes, al publicarse los desoladores datos del informe Pisa 2006, a los meapilas del Pepé les faltó tiempo para echar la culpa de todo a la Logse de Maravall y Solana –que, es cierto, deberían ser ahorcados tras un juicio de Nuremberg cultural–, pasando por alto que durante dos legislaturas, o sea, ocho años de posterior gobierno, el amigo Ansar y sus secuaces se estuvieron tocando literalmente la flor en materia de Educación, destrozando la enseñanza pública en beneficio de la privada y permitiendo, a cambio de pasteleo electoral, que cada cacique de pueblo hiciera su negocio en diecisiete sistemas educativos distintos, ajenos unos a otros, con efectos devastadores en el País Vasco y Cataluña. Y en cuanto al Pesoe que ahora nos conduce a la Arcadia feliz, ahí están las reacciones oficiales, con una consejera de Educación de la Junta de Andalucía, por ejemplo, que tras veinte años de gobierno ininterrumpido en su feudo, donde la cultura roza el subdesarrollo, tiene la desfachatez de cargarle el muerto al «retraso histórico». O una ministra de Educación, la señora Cabrera, capaz de afirmar impávida que los datos están fuera de contexto, que los alumnos españoles funcionan de maravilla, que «el sistema educativo español no sólo lo hace bien, sino que lo hace muy bien»«es capaz de responder a los retos que tiene la sociedad», entre ellos el de que «los jóvenes tienen su propio lenguaje: el chat y el sms». Con dos cojones. y que éste no ha fracasado porque

Pero lo mejor ha sido lo tuyo, presidente –recuérdame que te lo comente la próxima vez que vayas a hacerte una foto a la Real Academia Española–. Deslumbrante, lo juro, eso de que «lo que más determina la educación de cada generación es la educación de sus padres», aunque tampoco estuvo mal lo de «hemos tenido muchas generaciones en España con un bajo rendimiento educativo, fruto del país que tenemos». Dicho de otro modo, lumbrera: que después de dos mil años de Hispania grecorromana, de Quintiliano a Miguel Delibes pasando por Cervantes, Quevedo, Galdós, Clarín o Machado, la gente buena, la culta, la preparada, la que por fin va a sacar a España del hoyo, vendrá en los próximos años, al fin, gracias a futuros padres felizmente formados por tus ministros y ministras, tus Loes, tus educaciones para la ciudadanía, tu género y génera, tus pedagogos cantamañanas, tu falta de autoridad en las aulas, tu igualitarismo escolar en la mediocridad y falta de incentivo al esfuerzo, tus universitarios apáticos y tus alumnos de cuatro suspensos y tira p’alante. Pues la culpa de que ahora la cosa ande chunga, la causa de tanto disparate, descoordinación, confusión y agrafía, no la tenéis los políticos culturalmente planos. Niet. La tiene el bajo rendimiento educativo de Ortega y Gasset, Unamuno, Cajal, Menéndez Pidal, Manuel Seco, Julián Marías o Gregorio Salvador, o el de la gente que estudió bajo el franquismo: Juan Marsé, Muñoz Molina, Carmen Iglesias, José Manuel Sánchez Ron, Ignacio Bosque, Margarita Salas, Luis Mateo Díez, Álvaro Pombo, Francisco Rico y algunos otros analfabetos, padres o no, entre los que generacionalmente me incluyo.

Qué miedo me dais algunos, rediós. En serio. Cuánto más peligro tiene un imbécil que un malvado.“

Article d’Arturo Pérez-Reverte publicat a XL-Semanal, l’any 2007 (ha variat alguna cosa?…sí, el nom del ministre), el qual també us penjo en pdf, per si el voleu penjar.

Permitidme tutearos imbéciles

Tanmateix totes les campanyes de desprestigi, acusacions de monopoli, ocudits continus per afonar-lo, Windows segueix sent el sistema operatiu més utilitzat, segons dades obtingudes de NetMarketShare, de gener de 2010.

Tal com observem en el gràfic anterior (bastant extrapolable, ja que s’assembla molt a altres gràfics obtinguts per altres webs amb nombres de visites importants), s’observa que nou de cada deu ordinadors, utilitzen Windows com a sistema operatiu, seguit amb un 5% d’usuaris Mac (que com tots sabeu és el sistema preferit pels usuaris dedicats a la maquetació i disseny gràfic). Cal destacar, després de nombrosos anys, nombroses webs, nombrosos organismes oficials, que només 1 de cada 100 equips té un sistema operatiu Linux (que si treiessim els ordinadors de organismes oficials, potser es quedaria amb menys d’un 0,1%). Sembla ser que les campanyes de desprestigi no han fet mella a Windows, i segueix sent el sistema més utilitzat (no pas el més apreciat) per la majoria d’usuaris.

A continuació us presento l’estudi més actualitzat sobre la penetració de les xarxes socials a Espanya, realitzat per The Cocktail Analysis, patrocinat per BBVA, Microsoft i Telefònica, realitzat a un espai mostral de 1545 internautes (personalment crec que l’espai mostral podia haver estat superior, per això hem de posar la fiabilitat dels resultats entre cometes).

Entre les conclusions que es poden treure d’aquest estudi cal destacar les següents:

• Les xarxes socials passen en percentatge d’usuaris, del 45 al 81% (la lletra petita d’això és que Facebook i Tuenti presenten un augment espectacular, en detriment de Fotolog, Hi5 i MySpace, que  presenten considerables tases d’abandonament del seu ús, mentre que Twitter no acaba de despegar).
• El nombre mitjà de xarxes a les que pertany un usuari, passa d’1,7 (al 2008) a 2,3 (en 2009), cosa que significa en un període realment curt doblar l’interès per diferents xarxes socials i diversificar-ne el seu ús per part de l’usuari.
• Messenger es mostra com l’eina de comunicació més utilitzada, sent utilitzada per un 68% dels internautes.
• No hi ha un excés de percepció de pressió de publicitat en les xarxes socials.
• Dels usuaris que han accedit a internet mòbil (el 62% dels enquestats), la meitat ho ha fet per entrar a xarxes socials. A més, un de cada tres usuaris, té un hàbit semanal d’accès a les xarxes socials pel mòbil. Aquesta dada la tinc molt en reserva, ja que no hi ha molta gent amb mòbils preparats per utilitzar-los en condicions navegant per la xarxa (ja que hi ha poca implantació de Blackberrys, iPhones, o mòbils similars -no arriba a un 25% dels usuaris de telefonia mòbil-).

En definitiva, l’estudi anterior ens mostra un augment de l’ús de xarxes socials, amb una progressiva disminució d’usuaris en aquelles que no els hi aportin valors afegits (Fotologs, Hi5, etc.).

Com estem en un país autonòmic, Windows desde fa anys realitza distribucions enfocades a cadascuna d’elles. Entre elles hi ha la molt coneguda “Winbarretina XP” (a Catalunya), la “Winpaella 7″ (a València) i moltes d’altres, entre les que destacaríem la següent; l’específica per a la Comunitat d’Andalusia.

Ja fa més de 25 anys que Steve Jobs, fundador d’Apple, va presentar davant la premsa el primer ordinador Macintosh. Fa ben poc, acaba de presentar el nou iPad. Com a curiositat us he fet un article amb la presentació extreta de Youtube. Observeu alguna diferència entre la presentació que us vaig penjar el 27 de gener de 2010 i aquesta feta més de 25 anys abans? I no val dir, que els anys no perdonen ni a Steve Jobs!

Via Redmon Pie, em trobo amb un vídeo on explica de manera ràpida i senzilla, com podeu convertir el vostre iPhone en un iPad. Realment l’aspecte i les prestacions (amb algunes petites limitacions), són bastant similars en l’acabat final. Però sense més preàmbuls, anem a veure la modificació:

Moltes vegades quan es parla de software lliure, sobretot de Linux (el sistema operatiu del moviment), es parla d’un treball col·laboratiu, realitzat per molts voluntaris que ho fan de manera gratuïta, que es va millorant el codi cada dia degut a programadors anònims que dediquen el seu temps a fer-ho, etc. .Doncs, resulta que això no és així, ja que segons el fundador de LWN.net, Jonathan Corbet, en un anàlisi realitzat sobre els 2,8 milions de línies de codi i els 55000 canvis experimentats pel kernel (nucli) de Linux, ha observat les següents dades en relació a l’edició del codi:

• El 18% del codi ha estat originat per voluntaris, que han dedicat els seus esforços, no remunerats, en millorar el nucli.
• Un 7% no se sap qui l’ha originat
• Un 75% del codi l’ha originat gent que ha rebut gratificacions econòmiques per fer-ho (treballadors de Red Hat, Intel, IBM, etc. que han rebut quantitats econòmiques per editar el nucli)

Per tant, es desmunta la teoria de que els programadors que estan millorant el nucli de Linux cada dia (ja que s’afegeixen unes 7000 línies de codi nou a diari) són programadors que reben una percepció econòmica per fer-ho, i que si no la rebessin, Linux desapareixeria. Per tant, en poc temps es calcula que, quan Linux hagi copat el mercat (esperem que no passi mai, ja que a mi els monopolis em fan molta por) “obligaran” als usuaris d’aquest sistema operatiu, a desembolsar una quantitat econòmica per utilitzar-lo. Per tant, ja comença a ser hora de que ens treiem del cap l’altruisme de les empreses que hi ha darrere de Linux (les quals no es veuen, però que com es veu en l’estudi anterior, existeixen).

Un altre dels “punts foscos” que presenta el software lliure! (Cada cop que apareixen estudis més seriosos sobre Linux, més clarobscurs observem).

Una de les pràctiques que realitzen en més instituts sobre mecanismes de transmissió de moviments, és la del disseny i la construcció d’una barrera de pas. Us penjo el projecte de disseny que he tret del següent blog, on se’ns dona un dossier per a utilitzar i donar als alumnes.

Projecte de construcció d’una barrera de pas

Fa res que s’ha presentat al públic l’iPad, l’aposta en el tema de “Tablet PC” d’Apple i les veus crítiques no s’han fet esperar, ja que molts experts s’esperaven una altra cosa. Alhora també han sortit les primeres connotacions humorístiques d’aquest nou aparell, de les quals us penjo les més interessants i divertides que he trobat per la xarxa (encara que la primera ja es va utilitzar per establir una altra comparativa, en aquell cop amb un iPhone).

La primera “no miniaturització” d’un aparell comença amb l’iPad:

I finalment, tanta novetat és l’iPad? o…